Un centenar de persones van assistir el divendres dia 17 de febrer a la xerrada organitzada pel nostre sindicat a la Biblioteca Martí Rosselló, on el DR. Santiago Niño Becerra va fer una exposició clara i directa de la situación económica actual. En primer lloc va assenyalar d´on partíem a l´inici de la crisi, sobre el 2007, i on ens situem a l´actualitat i el que ens espera d´aquí a uns anys. Segons ell, aquesta crisi encara no s´ha acabat ni ho farà sinó cap a l´any 2020, això sí, va deixar clar que la tendència és que en sortirem sent més pobres tots. La crisi s´acabarà, es obvi, però mai per tornar a l´estat en el que ens trobàvem al 2005 per exemple, doncs com va assenyalar, "amb nómines de 700 € et donaven un crèdit per comprar-te un Audi A3". Ens hem d´acostumar ha saber que viurem pitjor que abans i les noves generacions i les que vorejem els 30 i 40, viurem pitjor que els nostres pares. La seva idea principal, que no tenim perquè compartir és que “la gent va viure en general per sobre de les seves possibilitats”, però clar, si disposar d´una vivenda significa viure per sobre de les nostres possibilitats, hi ha un problema greu de justícia social. Una dada que desde el nostre sindicat hem assenyalat i denunciant més d´un cop i al nostre entendre és la que explica moltes coses, és la que diu que del 1997 al 2007, els salaris reals (descomptant inflació) a Espanya van pujar un 0´7%, mentre que el consum va pujar de forma exacerbada, de quina manera? tot a travès de crèdits, que d´una o altra manera s´han de pagar, doncs en economía, tot “s´acabava pagant”. El panorama a Espanya es va pintar encara més negre que no pas a la resta d´Europa, doncs segons una gràfica de base 100 que va mostrar, prenent l´any 2005 com a inici, tots els països de l´entorn (Suïssa, Alemanya, Itàlia, Portugal, Grècia…) se situaven en nivells inferiors de riqueza cap als anys 2030 i 2050, però destacava Espanya a la cua de tots aquests.
Va ser molt il.lustratiu a l´hora d´entendre i asimilar el que ens ve a sobre si no reaccionem, és a dir, més pobresa, més miseria, més retallades, menys drets i farses democràtiques, no com la que tenim aquí, sinó com la que existeix a Itàlia, on “tenen un primer ministre escollit per un president de República no escollit pel poble i beneit des d´Europa”. Es va incidir sobretot en el deute, però no en el deute de l´Estat, que és el que més es comenta als mitjans de comunicació –interessadament, per fer veure que les retallades en prestacions, serveis públics, etc., són necessàries- , sinó el deute de les empreses i de la banca, que supera amb escreix el 200% del PIB. Si “en aquest estat que es troben el sistema financer i les empreses”, són ells qui ens han de treure de la crisi, potser portem una direcció equivocada. Tambè va incidir en l´esgotabilitat dels recursos naturals, que si bé abans es creien inesgotables, ara se sap ben cert que no és així, tot i que en relació al tema de l´energia, contaminació, energia verda i de l´empremta o petjada ecològica, va afirmar que “la contaminació es veurà reduïda, doncs es consumirà menys de tot, tant d´energia com de qualsevol altre producte”. Per últim, segons la seva opinió, els avenços tecnològics han fet augmentar brutalment la productivitat, amb la qual cosa, el factor treball és cada cop més prescindible, per tant, la necessitat de mà d´obra anirà decreixent progressivament i la solució a Espanya –amb una economia molt intensiva en factor treball- ja no serà emigrar a altres països d´Europa (França, Alemanya, Bèlgica, Suïssa) com fa 50 anys, doncs aquests països ja no tenen ni tindran aquesta necessitat d´absorvir nous treballadors. Tampoc no ho serán els anomenats països emergents, cas de Brasil, que desprès d´una pregunta va afirmar que “s´està repetint de forma calcada el model espanyol de creixement desmesurat a través del crèdit i del sector especulatiu de la construcció. Brasil= Espanya 2.0”.
En resum, la situació com tots sabem és molt delicada i no es preveu una millora més bé el contrari, de les nostres condicions materials, socials ni en qüestió de drets, per tant, i desprès de l´excel.lent, didàctica i directa explicació, el regust de molta gent va ser més bé de desencant i amb la pregunta de” qué podem fer?” voltant pel cap de molts i moltes assistents.
La CNT de Premià ho té clar, qui més ha perdut amb aquesta crisi hem sigut les treballador@s, doncs ens trobem en pitjors condicions que fa uns anys, i la resposta de perquè ha sigut així tambè la tenim clara. S´ha perdut la consciència de classe, la ideologia ja no forma part de les prioritats de la majoria i la solidaritat ha perdut la seva vàlua en un món on com deia el professor Niño Becerra s´ha prioritzat l´individualisme i s´ha promocionat el “si no lo tienes es porque no quieres” i “el que gana se lo lleva todo”.
A les grafiques, a les dades i als quadres macroeconòmics no apareixen les persones, les seves idees, les seves voluntats i sobretot la seva capacitat per canviar el curs dels esdeveniments si tenen clar el que volen, si estan organitzades i si prenen consciència del que són. Podem canviar el sentit de les gràfiques que indicaven empobriment generalitzat, amb la nostra força i no fa falta crear noves eines, doncs ja existeixen, nomès cal aprofitar-les, saber que poden ser útils amb gent compromesa i disposada a utilitzar part del seu temps en procurar no ja un món, però si un Premià millor, més solidari, més combatiu, més crític i més just.
Salut i gràcies per assistir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario