A la vista està que el model sindical imperant, el de comitès d’empresa, ha fracassat. Certament desprès de 30 anys d’haver optat la majoria de la classe treballadora per aquest model, únicament ens ha aportat retrocés en tots els àmbits.
Començant per l’abaratiment de l’acomiadament per crear contractació indefinida (segons argumenten en les diferents reformes laborals) que ja es pot considerar contractació “indefinidament temporal”, i acabant per la no implicació dels treballadors/es en el dia a dia del sindicat.
A la vista està que els treballadors estem destinats, si seguim per aquest camí, a amotllar-nos a les necessitats de la patronal i no a l’inrevés. Tot això en ares de la sacrosanta competitivitat i el capitalisme salvatge dels neolliberals. Argumenten els de “la paella pel mànec” que els treballadors hauríem de tenir més mobilitat, estar disposats a perdre la feina cada 3 anys i a estar a un nivell formatiu superior, subvencionat per l’empresa i perdut per la Seguretat Social a l´estar lliure de pagar aquest tipus d’impost la patronal.
Vist el text del què de moment s’ha quedat en un intent (la directiva de les 65hores), està clar quines són les línies de ruta de la patronal i els ministres de treball de la UE. És només qüestió de temps que els “sindicats” de sempre vagin signant successives retallades en els nostres drets laborals, com ja han anat fent els últims 30 anys.
A la vista està que potser seria bo replantejar-se aquest model sindical actual i optar per l’opció que planteja CNT des de sempre. Un model que radica en l’assemblea i que implica l’acció dels treballadors/es i no d’unes elits directives.
I a la vista està que ara, el nostre model sindical és l’opció que representa el canvi real enfront d’aquest gegant amb els peus de fang de les eleccions sindicals i la representativitat mal entesa. Els trenta anys de fracàs d’aquests anomenats “pactes de la Moncloa” atorguen a l’anarcosindicalisme una nova vitalitat i una pàtina de novetat al ser un model que desgraciadament fa 30 anys no va ser l’opció escollida per la majoria.
Ara és el moment de posar-lo renovat en el detall i fidel en el fons sobre la taula com està fent la CNT i que aquesta construcció del sindicalisme real continuï en la línia ascendent que està mantenint els últims temps.
Que no ens enganyin als treballadors un altre cop amb el model que fins ara ha vingut essent imperant. I que no passi com pensen alguns, que per intentar introduir un nou “jugador” entre els que fins ara venien tallant el bacallà, les coses canviaran, si no és replantejant-nos tots els mecanismes que fins ara ens han portat a la derrota i a la falta de cohesió entre sindicat i treballadors.
Assumir un cop més les eines d’aquest model sindical (comitès d’empresa, subvencions, etc.) només pot dur-nos per segona vegada al fracàs.
A la vista està que ara és el moment de l’autogestió, l’acció directa i les seccions sindicals de CNT com a eina de lluita. En definitiva ara és el moment del revitalitzat anarcosindicalisme per poder crear un front cohesionat davant la crisi del Sistema.
Comitè Regional de Catalunya i Balears
